El dramaturg, director i actor Jordi Oriol signa de nou una versió d’El rei Lear de Shakespeare a partir de la que va fer per al Lliure durant el confinament. Un joc de joglar vers el vers i el gust per la llengua.
El rei Lear perd el senderi quan s’adona que no sap distingir l’amor veritable del fingit. I en teatre, podem distingir què és veritable i què no ho és?
Reiterat Rei Tarat s’inspira en la descomposició que viuen tots els personatges a la tragèdia El rei Lear de Shakespeare, i se centra en els seus dos arquetips contraposats: Lear i Cordèlia. El rei-pare que personalitza l’autoritat i la filla petita que connota obediència i sinceritat. És amb ells que s’origina el desequilibri de poders que dona lloc a la trama, i amb ells s’acaba. Des que el pare dona la paraula a les seves filles fins que la mateixa paraula perd el sentit. Així que la filla es rebel·la contra l’ordre imposat i es reivindica amb personalitat, el pare comença a perdre els estreps i acaba desautoritzat. És un viatge cap a la consciència de la mort, de la funció de la defunció, i és desgranat des de la retòrica que es precipita cap a la bogeria. Del seny a la follia. De la realitat a l’especulació.
La bogeria desoladora d’un pare que ha perdut l’autoritat sobre les seves filles s’emmiralla aquí amb el moment pertorbador que viuen els fills en l’impàs viscut a l’adolescència. En una i altra situació sembla que la seva percepció no encaixi amb la resta de la humanitat. L’enteniment no entén de disbarats. I el llenguatge mateix ho engloba tot: també la confusió.
El pitjor que podem fer, però, és menystenir la paraula. Posar paraules a allò que ens passa és una passa per salvar-nos de la desolació. I permetre’ns delirar a consciència ens pot despertar el debat i la imaginació.
— Jordi Oriol Canals
