Després d’una vida de triomfs que l’han portat a convertir-se en la sobirana més temuda i poderosa de la cristiandat, la reina Isabel I viu els seus últims dies sense saber qui la succeirà al tron i donarà continuïtat al seu gran projecte. Molts dels seus fills han mort i d’altres pateixen el tracte injuriós dels seus marits. Tan sols queda un cap a la Terra on es pugui cenyir la corona de Castella: el cap pertorbat de la princesa Joana.
Dinastia Trastàmara
Dinastia reial castellana formada per Enric, comte de Trastàmara, fill bastard del rei Alfons XI de Castella, en esdevenir rei el 1369, i extingida el 1516, en accedir al tron la dinastia dels Àustria. Una branca d’aquesta dinastia reial en donà també una a Catalunya-Aragó i Sicília des de Ferran I, el 1412, fins al 1519, a Navarra des del 1425 fins al 1479, i a Nàpols des del 1442 fins al 1519.
La primera producció de Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I va estrenar-se l’any 2010 a l’Institut del Teatre. En aquell moment el nostre objectiu era fer un exercici d’estil al voltant dels drames monàrquics de Shakespeare.
Acabàvem de llegir Jan Kott, havíem vist els muntatges històrics d’Strehler en VHS i nosaltres també volíem fer la nostra història de reis i reines que parlés dels grans temes universals: l’afany de poder, l’ànsia d’absolut, el gran mecanisme, etc. Però per fer una història de reis
necessitàvem un rei, i la veritat és que en vam considerar uns quants. Quan vam llegir que Isabel I de Castella, mare primigènia de la hispanitat i gran emperadora de la cristiandat, havia mort per causa d’un càncer d’úter, vam saber que aquella era la metàfora que buscàvem.
En aquell moment no sabíem que estàvem creant una obra que parla, sobretot, sobre la família i la mort. Tampoc podíem imaginar-nos l’efecte que els esdeveniments polítics i socials de la dècada dels anys deu tindrien sobre les paraules del nostre text, però el que sens dubte menys ens imaginàvem és que, mentre creàvem aquell espectacle, estàvem creant una companyia i que això canviaria per sempre les nostres vides.
Posar un home jove a fer d’Isabel la Catòlica o tirar endavant una producció independent amb sis actors a l’escenari són la mena d’idees que només t’atreveixes a provar quan tens vint anys. Revisar, redissenyar i remuntar la Feísima enfermedad… una dècada més tard ens ha obligat a un interessantíssim diàleg entre aquelles que érem i aquelles que som, entre la innocència eixelebrada i l’escarmentada experiència. El muntatge que avui us presentem té el millor de cadascuna.
Amb aquest desè aniversari celebrem no només la nostra existència, sinó la nostra supervivència. Gràcies a tots els qui ens heu acompanyat fins aquí!